Castell Inverness

“Desprès de 15 dies de vida a Hamilton i visitant el seu entorn, us voldria transmetre les meves sensacions després d’estar compartint el dia a dia amb el Escocesos i gaudir de la seva terra i de les seves costums.

El primer adjectiu que surt de la meva ment, és amabilitat, amabilitat en el moment que ens dirigim a ells per poder comunicar-nos, com s’esforcen a parlar un angles més “net”, com diuen ells (l’accent escocès és molt particular i tancat), per a que la nostra comprensió sigui mes fàcil.

Seguidament, respecte i confiança. Durant el transcurs de la nostra estada a l’institut i deixant a un costat la grata atenció que ens van donar i el respecte i disciplina entre alumnes i professors. També hem va cridar l’atenció la naturalitat en què deixen les seves pertinències sense cap vigilància,  amb la tranquil·litat de que al finalitzar el seu temps d’esbarjo tot continuarà al mateix lloc.

Loch Ness

Durant el transcurs d’aquesta experiència, estic encara més sorpresa, i molt gratament, pel respecte que es pot veure en tot moment en aquest país pel seu entorn, quasi no hi ha un paper en el terra, ni tampoc una cigarreta, la gent apaga les cigarretes a les papereres acondicionades per a aquest fi , hi pots anar als W.C. públics amb tota la tranquil·litat de trobar-lo en perfectes condicions d’higiene.

El passat dissabte vam tenir el plaer de poder gaudir d’un passeig per Inverness, tot travessant la natura, i la meva sorpresa va ser , a banda de la seva bellesa, que en el transcurs de més d’una hora de passeig no vaig veure res fora del seu lloc. Tot estava perfecte, com si aquella mateixa tarda haguessin anat a netejar per a nosaltres.

Caseta del guarda del Castell d'Urquhart

I per finalitzar, destacar que els escocesos són aplicats i treballadors, la feina funciona d’acord amb el seu horari solar, no paren ni un moment, comencen a les 8 del matí i finalitzen la seva jornada laboral a les 4:45, sense parar ni a dinar, per a ells com diu Julio, menjar és una pèrdua de temps així que mengen ràpidament alguna cosa davant el seu ordinador, quasi sense prestar atenció al fet de menjar per plaer, sino per pròpia necessitat d’alimentació.

I d’acord amb aquest horari continua el dia, per anar a un bar i estar amb els amics, a beure una de les variades cerveses que pots trobar aquí, donat que no queda molt més a fer, perquè les tendes tanquen quasi totes a les 5.30 de la tarda. Així que a beure cerversa i cantar al karaoke, que aquí els agrada molt, fins tot plegat la 1 de la nit (els divendres), que és quan tot tanca i cap a casa a dormir. És una forma de sortir diferent, tot es fa molt més aviat, un altre ritme…

Altra vista del Llac Ness

I ja sols em queda animar-vos a tots a començar ja a preparar el vostre anglès, per poder viure en primera persona aquesta experiència, i poder gaudir de tot el que en els nostres escrits us expliquem. I si teniu la sort de compartir aquesta experiència amb uns companys tant fantàstics com els que ens trobem avui aquí, val la pena !”



“El pasado 11 de septiembre de 2010 el grupo de Escocia fuimos a Inverness. A pesar del largo camino que nos esperaba (4 horas aproximadamente) a todos nos entusiasmaba la idea.

Partimos a las 9 de la mañana, parando a las dos horas en un pueblo llamado Pitlochry. Allí estiramos un poco las piernas y tuvimos la suerte de que era donde se celebraban los juegos de “highlands games”, por lo que nos quedamos en la calle viendo como pasaban grupos de musicos tocando las gaitas y tambores. La verdad es que fue un deleite, tanto para los ojos como para la vista: iban todos ataviados con sus kilts (faldas)y trajes típicos escoceses.

Tras dar una vuelta más por algunas de las calles decidimos volver a subir al vehículo, dispuestos a ir directamente al The Inverness Youth Hostel, lugar donde nos hospedaríamos. El tiempo paso rápido casi para todos, pues nos quedamos rápidamente dormidos.

Una vez estuvimos delante del lugar donde dormiríamos por la noche, tras dejar las mochilas y hospedarnozs, fuimos directamente al punto de información turística para comprar los billetes del día siguiente para los cruceros del lago Ness. Seguidamente fuimos a ver por fuera un castillo que estaba arriba mismo de donde estábamos. Nos sentamos y enfrente nos fijamos que estaba un restaurante llamado “La tortilla asesina”, desgraciadamente, al ser un grupo tan grande no habia sitio, asi que terminamos por ir al KFC (Kentucky Fried Chicken).

Después de una pequeña comida a las 6 de la tarde (algunos no habíamos comido nada en todo el día) una pequeña parte del grupo nos dirigimos a andar un par de horas (Julio, Silveri, Carmen, Laura, Pol, Cristian y yo) por todo alrededor del rio. Anduvimos por senderos que parecían de bosque, completamente naturales, con algún que otro retoque hecho por la mano humana como bancos, pero que, sin duda, se adaptaban al entorno perfectamente. Una vista que nadie puede perderse si está en Inverness; además, a pesar de los turistas, es un lugar muy tranquilo en el que te puedes relajar y olvidarte de todo lo demás.

En cuanto al crucero, llegamos sobre las 9.30 pasadas. A las 10 empezaría nuestro viaje. Un pequeño grupo subimos a la parte superior, pues la embarcación constaba de dos pisos. Me senté junto a Laura y esperamos a que comenzara lo que sería una experiencia inolvidable.

Pasados algunos minutos el barco tomó rumbo. Primero, lentamente. El aire zarandeaba nuestros cuerpos muy lentamente y a ambos lados teníamos unas pequeñas llanuras verdes, decoradas con algunos árboles y, algo más lejos, según el momento, ovejas  o vacas pastando. Alguna gente pasaba por nuestro lado corriendo o andando y nos saludaba efusivamente, como si nos conociera de toda la vida. Un altavoz se encendía de vez en cuando, explicándonos cosas sobre el Lago Ness o los paisajes que nos iban rodeando.

Mientras transcurría el tiempo con lentitud pero sin pausa, con el frío en la piel y el agua como único acompañamiento sonoro era capaz de poner la mente en blanco, con los ojos en el horizonte y los brazos sobre la barandilla, sin pensar absolutamente nada. El sólo hecho de ser tan afortunada como para estar en ese lugar en ese mismo día era suficiente como para aprovechar cada milésima de segundo vivida y rememorar las viejas historias contadas siglos atrás por asustados navegantes.

Tras todo el intenso viaje de aproximadamente hora y media, viendo durante largos minutos montañas rodeadas por niebla, al fin llegamos a la cuesta, donde nos encontramos con el castillo de Urqhuart. Divisamos el espectáculo durante aproximadamente una hora, aprovechando también para hacer algunas compras y proseguir yendo hacia el Lock Ness Center, para gastar aún más dinero, cómo no.

Y bueno, eso fue todo. La tarde terminó parando en Fort William, donde dimos una vuelta por el lugar e hicimos un café antes de continuar con las horas de coche para volver a la residencia.”

“L’institut somiat per tots, regna el respecte i l’armonia entre professors i alumnes. Tots es comporten amb el mateix nivell d’educació i respecte sense distincions de cap tipus.

La rebuda en aquest institut ha sigut de les millors que he vist mai. Només entrar ja erem un més en la seva comunitat. Per això escrivim aquestes línies per intentar transmetre-vos la nostra satisfacció personal i dir-vos que això és un somni fet realitat. Si podeu, no dubteu a participar-hi.”

Si desitgeu major informació al voltant del JOHS, us recomano visitar la seva web.

“Des de la nostra arribada a Escòcia, la nostra casa ha sigut la residència universitària de la UWS (University of  West of Scotland): aquí dormim, mengem gairebé tots els dies i és el nostre lloc de comunicació amb la nostra gent.
Ha sigut molt fàcil adaptar-se ràpidament i sentir la llibertat i la independència que molts de nosaltres encara no estem acostumats a sentir. Haver de fer el menjar,  ficar la rentadora, etc. són coses que poden semblar molt senzilles però que nosaltres no tenim per costum i l’estada aquí ens ajudarà de segur a millorar.
D’altra banda, en contrast amb la llibertat que ens ha sigut disposada, tenim també l’oportunitat de compartir moltes coses del dia a dia amb altres companys que estan en la mateixa situació que nosaltres, això fa més fàcil l’estada aquí i ens permet desenvolupar una complicitat i confiança cap a ells que ens converteix en una petita família per un mes. Des del meu punt de vista la capacitat d’adaptar-se i aprendre coses molt importants sobre la convivència i la feina del dia a dia fora de casa ens far madurar i adquirir uns valors tant o més importants que l’experiència que podrem adquirir en els nostres llocs de treball, que és el motiu principal de la nostra estada aquí.
Des d’un punt de vista personal i basant-me en la experiència que he tingut en una residència universitària espanyola, he de destacar que tot i que la finalitat és la mateixa (fer que els estudiants es sentim el més a gust possible) hi han prous diferències, com ara la distribució dels pisos, que són compartiments de 6 habitacions individuals amb dues dutxes i dos wàters comunitaris, així com la cuina-menjador, que ofereix més intimitat que un gran menjador comú típic a les residències espanyoles. Una altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció es el funcionament de les claus, ja que només tenim una clau per a obrir totes les portes, el que pot portar a pensar que les ferradures són totes iguals, però no, cada clau obre fins la teua habitació, és a dir, amb la clau d’algú del teu pis podràs obrir la porta exterior, la porta d’entrada al pis, però no la teva habitació; és una curiositat que tenia ganes de
comentar.
Crec que més o menys tothom és pot haver fet una idea del lloc en el que residim, que era l’objectiu d’aquest article, així que el donarem per acabat saludant a tota la gent que perdi 5 minuts de la seva vida llegint-lo.

Salutacions de part dels “Spanish students”.“

Vam sortir del institut el passat dijous dia 26 d’agost a les 18:30. Arribarem a l’aeroport de Reus amb temps suficient per tal de pesar les maletes i distribuir el pes (ja sabeu el que hi ha amb les companyies de baix cost).  Un viatge de dues hores i mitja i aterrarem a l’aeroport de Glasgow-Prestwick al voltant de les dotze de la nit (hora local). Una hora més tard entrem a la residència universitària de Hamilton, on estarem fins el proper 30 de setembre.

Durant aquesta primera setmana estem treballant al nostre institut amic, el JOHS (John Ogilvie High School), ajudant en les classes de castellà i rebent d’altres en anglès en matèria d’informàtica i administració.  A més, ens integrem a la vida a la ciutat, molt diferent a la nostra, tant en horaris, com en costums.

El dissabte vam anar a la ciutat de Glasgow, molt maca, tot i ser una ciutat tradicionalment industrial. Vam visitar la catedral (espectacular) i el museu de la gent. També volíem visitar el museu del transport però estan trasportant-lo a un altre lloc (curiós, no?). La foto és de davant del museu Kelvingroove, que, per falta de temps, no vam poder visitar.

En quant a les pràctiques tècniques, dir que cinc alumnes les faran a l’ajuntament,  un al institut i dos més a Whifflet a una multinacional anomenada Retronix.

En propers articles us comentarem més coses al voltant de la nostra estada aquí.

ESTADES FCT ESCÒCIA   2010

Després de la gratificant experiència del passat any, deu alumnes de cicles formatius de l’IES Montsià viatjaran a Escòcia per realitzar les pràctiques d’empresa el proper setembre.

Els alumnes viatjaran fins la ciutat escocesa de Hamilton, on realitzaran pràctiques en diferents empreses i entitats pùbliques de la ciutat.

Aquest projecte ha estat possible gràcies  a l’ajut econòmic del Departament d’Educació i del Fons Europeu, i a l’equip de professors/es de cicles formatius  que han dedicat el seu temps.

Ja us anirem informant de les novetats…

La següent visita que us mostrem és “una visita afegida”. Aprofitant que el dilluns era festa, vam poder afegir una sortida per visitar aquestes dues poblacions, Perth i Pitlochry. Com no podia ser d’una altra forma, a Perth vam poder admirar una esglèsia de l’any 1100 i pico!!! i està escara en perfectes condicions. No podeu imaginar com es cuida el patrimoni aquí en Escòcia.

És una altra de les coses que ens han ensenyat, el respecte per tot allò que ens envolta. Hauríeu de veure com estan els carrers de nets, per exemple. Per no parlar-ne de l’escola… no com ens passa a nosaltres. Potser ens hauríem de plantejar què estem fent malament.

Tornant a Perth, també vam visitar una galeria d’art, on vam poder gaudir de jocs infantils, SI, SI, un parell de trencaclosques que el vam muntar en gairebé 10 minuts!!!! i això que la caixa indicava que era de 3 a 5 anys!!!!!

Pithlochry, d’altra banda és una ciutat molt turística, que ens dona pas a les highlands. Encara conserva les construccions típiques de la zona, i el medi que l’envolta és meravellós. Muntanyes i més muntanyes que ja són, com hem dit abans, la porta d’entrada a les highlands.

Gaudiu les fotos.

Després d’Edimburg, li tocà el torn a Glasgow, el passat 19 de setembre, dissabte. Tot i que podem dir que Glasgow no té “tantes coses per veure”, sí que és veritat que també té el seu encant amb edificis, fins i tot, de l’època victoriana. L’ambient que es pot viure als carrers centrals de la capital ens mostra una ciutat plena de vida, on el seu gran valor és la gent que hi resideix. Els escocesos són gent oberta, sempre disposada a ajudar i molt pendent de detalls que, moltes vegades, a nosaltres ni se’ns ocorren (com per exemple, sempre hi ha algu disposat a “fer la foto” sense que ho tinguis que demanar).

A Glasgow vam agafar el bus turístic. Sí, sí, aquell de color vermell que tanta gràcia fa veure’l per Barcelona ple de “guiris”… sols que en aquesta ocasió, els “guiris” som nosaltres!!! D’aquesta forma, vam poder fer-nos una idea del que hi ha a la ciutat, així com visitar la catedral (preciosa, baix el meu punt de vista), el museu “de la gent” (on podem veure com ha viscut la gent a Glasgow durant els darrers segles), la universitat… Finalment, ens vam guardar una mica de temps per tal de fer “shopping” al centre, un plaer per a qui li agradi fer-lo, donada la gran quantitat de galeries i tendes que et trobes per tot arreu. No sé si mai havia vist tal concentració de tendes i galeries comercials enlloc.

Fins i tot, a George Square, vam veure una demostració de gent que es llençava des d’una grua… sempre hi ha bojos al món!!! podeu veure un exemple a la primera foto. A continuació podeu veure una presa a dintre de la catedral i una “foto de família” davant del museu (falta Toni, que fa la foto).

Rebuda al parlament d'Edimburg

Com tot no ha de ser treballar, el primer divendres visitàrem Edimburg, concretament el Parlament, el Palau de Holyroodhouse, la Milla Reial, el Castell.

Edimburg és una ciutat plena d’encant. El primer lloc on parem és al Parlament, que  fou dissenyat per un arquitecte català (Enric Miralles, 1955-2000). Allà ens rep un representant de parla castellana, demostrant que els detalls es tenen molt en compte aquí a Escòcia. A la foto podeu veure, d’esquerra a dreta: Julio Boixader, Anna Sanchis, Eva, Tosh McLaughlin,  el representant del ministeri d’educació (perdoneu que no recorde el nom), Carmen i Linda Orr. Els dos primers, professors del Montsià; Eva i Carmen (perdoneu que no sé els cognoms) del Francesc Tàrega de Vila-real, i Tosh i Linda, professors del John Ogilvie.

A continuació visitem el Palau de Holuroodhouse, la residència de la reina d’anglaterra quan ve a Edimburg. És impressionant, val la pena veure-ho en directe. A més va ser escenari d’alguns dels capítols més tenebrosos de la història d’Escòcia. Us recomane que cerqueu informació al respecte.

Finalment, la Milla Reial, un carrer que connecta aquest palau amb el castell, una obra plena d’història. No entrem a visitar el castell per manca de temps, a més podrem visitar tranquilament el castell de Stirling que, segons els nostres amics escocesos, és, si cap,  més impressionant.

El dia 21 de setembre vam tenir el primer dia de feina. A la foto podeu observar com de contents estan els alumnes, per no parlar de lo guapets que van. Si sembla que van a una desfilada de moda!!!!

Al darrere es pot veure el Council Hall, on estan desenvolupant les FCT. Torne a dir que és un edifici realment impressionant.

Cal dir que a la foto no es veu a la professora Anna Sanchis (algú tenia que disparar-la) i a Cristian, que estava treballant ja al institut John Ogilvie.

Podem veure a la foto, de dreta a esquerra: Pamela Díaz, Vilija Budvytyte, Escarlata Zaragoza, Andrea Casanova, Joan Blázquez, Toni Oriol, Adrià Lleixà i Julio Boixader. Aquesta imatge pertany al primer dia de feina, i sincerament, estaven més nerviosos els profes que els alumnes. Estàvem veient com “els nostres xiquets” estàn fent-se grans.

Des d’aquí agrair l’esforç que estan dedicant, així com la confiança depositada en nosaltres per a que aquest projecte s’hagi convertit en tota una realitat.