Estades de la FCT al estranger del Montsià

En aquesta ocasió és M. Carme Gil qui reflexiona al voltant de la vida en Escòcia. A més, us deixem algunes fotografies de l’excursió al “Loch Ness”, per què us feu una lleugera idea del fantàstic paratge que ens vam trobar.

Castell Inverness

“Desprès de 15 dies de vida a Hamilton i visitant el seu entorn, us voldria transmetre les meves sensacions després d’estar compartint el dia a dia amb el Escocesos i gaudir de la seva terra i de les seves costums.

El primer adjectiu que surt de la meva ment, és amabilitat, amabilitat en el moment que ens dirigim a ells per poder comunicar-nos, com s’esforcen a parlar un angles més “net”, com diuen ells (l’accent escocès és molt particular i tancat), per a que la nostra comprensió sigui mes fàcil.

Seguidament, respecte i confiança. Durant el transcurs de la nostra estada a l’institut i deixant a un costat la grata atenció que ens van donar i el respecte i disciplina entre alumnes i professors. També hem va cridar l’atenció la naturalitat en què deixen les seves pertinències sense cap vigilància,  amb la tranquil·litat de que al finalitzar el seu temps d’esbarjo tot continuarà al mateix lloc.

Loch Ness

Durant el transcurs d’aquesta experiència, estic encara més sorpresa, i molt gratament, pel respecte que es pot veure en tot moment en aquest país pel seu entorn, quasi no hi ha un paper en el terra, ni tampoc una cigarreta, la gent apaga les cigarretes a les papereres acondicionades per a aquest fi , hi pots anar als W.C. públics amb tota la tranquil·litat de trobar-lo en perfectes condicions d’higiene.

El passat dissabte vam tenir el plaer de poder gaudir d’un passeig per Inverness, tot travessant la natura, i la meva sorpresa va ser , a banda de la seva bellesa, que en el transcurs de més d’una hora de passeig no vaig veure res fora del seu lloc. Tot estava perfecte, com si aquella mateixa tarda haguessin anat a netejar per a nosaltres.

Caseta del guarda del Castell d'Urquhart

I per finalitzar, destacar que els escocesos són aplicats i treballadors, la feina funciona d’acord amb el seu horari solar, no paren ni un moment, comencen a les 8 del matí i finalitzen la seva jornada laboral a les 4:45, sense parar ni a dinar, per a ells com diu Julio, menjar és una pèrdua de temps així que mengen ràpidament alguna cosa davant el seu ordinador, quasi sense prestar atenció al fet de menjar per plaer, sino per pròpia necessitat d’alimentació.

I d’acord amb aquest horari continua el dia, per anar a un bar i estar amb els amics, a beure una de les variades cerveses que pots trobar aquí, donat que no queda molt més a fer, perquè les tendes tanquen quasi totes a les 5.30 de la tarda. Així que a beure cerversa i cantar al karaoke, que aquí els agrada molt, fins tot plegat la 1 de la nit (els divendres), que és quan tot tanca i cap a casa a dormir. És una forma de sortir diferent, tot es fa molt més aviat, un altre ritme…

Altra vista del Llac Ness

I ja sols em queda animar-vos a tots a començar ja a preparar el vostre anglès, per poder viure en primera persona aquesta experiència, i poder gaudir de tot el que en els nostres escrits us expliquem. I si teniu la sort de compartir aquesta experiència amb uns companys tant fantàstics com els que ens trobem avui aquí, val la pena !”



Avui és Ana Reverté qui ens contarà com ha anat l’excursió a Inverness. Aquí estan les seves paraules:

“El pasado 11 de septiembre de 2010 el grupo de Escocia fuimos a Inverness. A pesar del largo camino que nos esperaba (4 horas aproximadamente) a todos nos entusiasmaba la idea.

Partimos a las 9 de la mañana, parando a las dos horas en un pueblo llamado Pitlochry. Allí estiramos un poco las piernas y tuvimos la suerte de que era donde se celebraban los juegos de “highlands games”, por lo que nos quedamos en la calle viendo como pasaban grupos de musicos tocando las gaitas y tambores. La verdad es que fue un deleite, tanto para los ojos como para la vista: iban todos ataviados con sus kilts (faldas)y trajes típicos escoceses.

Tras dar una vuelta más por algunas de las calles decidimos volver a subir al vehículo, dispuestos a ir directamente al The Inverness Youth Hostel, lugar donde nos hospedaríamos. El tiempo paso rápido casi para todos, pues nos quedamos rápidamente dormidos.

Una vez estuvimos delante del lugar donde dormiríamos por la noche, tras dejar las mochilas y hospedarnozs, fuimos directamente al punto de información turística para comprar los billetes del día siguiente para los cruceros del lago Ness. Seguidamente fuimos a ver por fuera un castillo que estaba arriba mismo de donde estábamos. Nos sentamos y enfrente nos fijamos que estaba un restaurante llamado “La tortilla asesina”, desgraciadamente, al ser un grupo tan grande no habia sitio, asi que terminamos por ir al KFC (Kentucky Fried Chicken).

Después de una pequeña comida a las 6 de la tarde (algunos no habíamos comido nada en todo el día) una pequeña parte del grupo nos dirigimos a andar un par de horas (Julio, Silveri, Carmen, Laura, Pol, Cristian y yo) por todo alrededor del rio. Anduvimos por senderos que parecían de bosque, completamente naturales, con algún que otro retoque hecho por la mano humana como bancos, pero que, sin duda, se adaptaban al entorno perfectamente. Una vista que nadie puede perderse si está en Inverness; además, a pesar de los turistas, es un lugar muy tranquilo en el que te puedes relajar y olvidarte de todo lo demás.

En cuanto al crucero, llegamos sobre las 9.30 pasadas. A las 10 empezaría nuestro viaje. Un pequeño grupo subimos a la parte superior, pues la embarcación constaba de dos pisos. Me senté junto a Laura y esperamos a que comenzara lo que sería una experiencia inolvidable.

Pasados algunos minutos el barco tomó rumbo. Primero, lentamente. El aire zarandeaba nuestros cuerpos muy lentamente y a ambos lados teníamos unas pequeñas llanuras verdes, decoradas con algunos árboles y, algo más lejos, según el momento, ovejas  o vacas pastando. Alguna gente pasaba por nuestro lado corriendo o andando y nos saludaba efusivamente, como si nos conociera de toda la vida. Un altavoz se encendía de vez en cuando, explicándonos cosas sobre el Lago Ness o los paisajes que nos iban rodeando.

Mientras transcurría el tiempo con lentitud pero sin pausa, con el frío en la piel y el agua como único acompañamiento sonoro era capaz de poner la mente en blanco, con los ojos en el horizonte y los brazos sobre la barandilla, sin pensar absolutamente nada. El sólo hecho de ser tan afortunada como para estar en ese lugar en ese mismo día era suficiente como para aprovechar cada milésima de segundo vivida y rememorar las viejas historias contadas siglos atrás por asustados navegantes.

Tras todo el intenso viaje de aproximadamente hora y media, viendo durante largos minutos montañas rodeadas por niebla, al fin llegamos a la cuesta, donde nos encontramos con el castillo de Urqhuart. Divisamos el espectáculo durante aproximadamente una hora, aprovechando también para hacer algunas compras y proseguir yendo hacia el Lock Ness Center, para gastar aún más dinero, cómo no.

Y bueno, eso fue todo. La tarde terminó parando en Fort William, donde dimos una vuelta por el lugar e hicimos un café antes de continuar con las horas de coche para volver a la residencia.”

En aquest article és Silveri Vidal qui ens parla del nostre institut soci, el John Ogilvie High School.

“L’institut somiat per tots, regna el respecte i l’armonia entre professors i alumnes. Tots es comporten amb el mateix nivell d’educació i respecte sense distincions de cap tipus.

La rebuda en aquest institut ha sigut de les millors que he vist mai. Només entrar ja erem un més en la seva comunitat. Per això escrivim aquestes línies per intentar transmetre-vos la nostra satisfacció personal i dir-vos que això és un somni fet realitat. Si podeu, no dubteu a participar-hi.”

Si desitgeu major informació al voltant del JOHS, us recomano visitar la seva web.

Avui és Pol Laguarta el que ens conta una mica al voltant de la residència. Podeu veure les fotos de l’any anterior o més endavant en publicarem alguna:

“Des de la nostra arribada a Escòcia, la nostra casa ha sigut la residència universitària de la UWS (University of  West of Scotland): aquí dormim, mengem gairebé tots els dies i és el nostre lloc de comunicació amb la nostra gent.
Ha sigut molt fàcil adaptar-se ràpidament i sentir la llibertat i la independència que molts de nosaltres encara no estem acostumats a sentir. Haver de fer el menjar,  ficar la rentadora, etc. són coses que poden semblar molt senzilles però que nosaltres no tenim per costum i l’estada aquí ens ajudarà de segur a millorar.
D’altra banda, en contrast amb la llibertat que ens ha sigut disposada, tenim també l’oportunitat de compartir moltes coses del dia a dia amb altres companys que estan en la mateixa situació que nosaltres, això fa més fàcil l’estada aquí i ens permet desenvolupar una complicitat i confiança cap a ells que ens converteix en una petita família per un mes. Des del meu punt de vista la capacitat d’adaptar-se i aprendre coses molt importants sobre la convivència i la feina del dia a dia fora de casa ens far madurar i adquirir uns valors tant o més importants que l’experiència que podrem adquirir en els nostres llocs de treball, que és el motiu principal de la nostra estada aquí.
Des d’un punt de vista personal i basant-me en la experiència que he tingut en una residència universitària espanyola, he de destacar que tot i que la finalitat és la mateixa (fer que els estudiants es sentim el més a gust possible) hi han prous diferències, com ara la distribució dels pisos, que són compartiments de 6 habitacions individuals amb dues dutxes i dos wàters comunitaris, així com la cuina-menjador, que ofereix més intimitat que un gran menjador comú típic a les residències espanyoles. Una altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció es el funcionament de les claus, ja que només tenim una clau per a obrir totes les portes, el que pot portar a pensar que les ferradures són totes iguals, però no, cada clau obre fins la teua habitació, és a dir, amb la clau d’algú del teu pis podràs obrir la porta exterior, la porta d’entrada al pis, però no la teva habitació; és una curiositat que tenia ganes de
comentar.
Crec que més o menys tothom és pot haver fet una idea del lloc en el que residim, que era l’objectiu d’aquest article, així que el donarem per acabat saludant a tota la gent que perdi 5 minuts de la seva vida llegint-lo.

Salutacions de part dels “Spanish students”.“